Emoción

¡Aiya!

Hay varios fragmentos que me emocionan, ahora os voy a poner unos cuantos. Como mi edición es en catalán, indico el capítulo y la situación.

Libro Sexto, Capítulo I (cuando Frodo se piensa, dominado por el Anillo, que Sam es un orco)

-Se m'ho han endut tot, Sam -va dir en Frodo-. Tot el que tenia. Ho comprens? Tot! -Es tornà a arraulir a terra, amb el cap acotat, i les seves mateixes paraules li van fer comprendre la magnitud del desastre, de manera que la desesperació s'emparà d'ell-. El quest ha fracassat, Sam. Encara que fóssim capaços de sortir d'aquí, no ens en podrem escapar. Només els elfs poden escapar-se'n. Lluny, ben lluny de la Terra Mitjana, de l'altre costat de la Mar. Suposant que la Mar sigui prou ampla per mantenir-ne allunyada l'Ombra.
-No, no tot, senyor Frodo. No hem fracassat, no encara. Jo el vaig agafar, senyor Frodo, ja me'n disculparà. I l'he conservat segur. Ara el duc penjat del coll, i val a dir que és un pes ben feixuc. -Ara que s'hi trobava, en Sam se sentia reaci a tornar l'Anell i que el seu senyor tornés a fer-se'n càrrec.
-El tens? -va dir en Frodo sense alè-. El tens aquí? Sam, ets increïble! -Llavors, ràpidament, d'una manera estranya, va canviar de to.- Dóna-me'l! -cridà, posant-se dret i allargant la mà tremolosa-. Dóna-me'l immediatament! No el pots tenir!
-D'acord, senyor Frodo- va respondre en Sam, força astorat-. Aquí el té! -Lentament es va treure l'Anell i es va fer passar la cadena pel cap.- Però ara és a la terra de Mórdor, senyor, i quan surti veurà la Muntanya Ardent i tot plegat. S'adonarà que ara l'Anell és molt perillós i difícil de dur. Si és una feina massa pesada, puc compartir-la amb vostè, si vol.
-No, no! -va exclamar en Frodo, arrencant l'Anell i la cadena de les mans d'en Sam-. No, no ho faràs, lladre, més que lladre! -panteixà, fitant en Sam amb ulls desencaixats de temença i d'enemistat.
Llavors, de sobte, empresonant l'Anell dins el puny serrat, es quedà com de pedra. Una boira semblà marxar-li de davant els ulls i es passà la mà pel front apesarat. Aquella visió odiosa li havia semblat tan real, mig atordit encara pel dolor i per la por. Davant els seus ulls, en Sam s'havia tornat a transformar en un orc que cobejava i s'apropiava del seu tresor, en una criatura petita i repulsiva de mirada anhelosa i boca bavejant. Ara, però, la visió ja s'havia esfumat. En Sam era agenollat davant seu, amb la cara contorta de dolor, com si l'haguessin ferit al cor; les llàgrimes li queien galtes avall.

Espero no hacer ninguno más tan largo. Vamos por el otro.

Libro Quinto, Capítulo IV (llega Rohan):

En Gàndalf no es va moure. I en aquell precís instant, ben enrere, en algun pati de la Ciutat, va cantar un gall. Amb un cant agut i clar, sense importar-li gens la fetilleria o la guerra, simplement saludant el matí que, al cel, molt per damunt de les tenebres de a guerra, acompanyava l'alba.
I, com una resposta, arribà de molt lluny una altra nota. Corns, corns, corns. Ressonaven apagats als vessants foscos del Mindòl·luin. Els grans corns del nord que tocaven enardits. A la fi Ròhan havia arribat.

También me gusta mucho, pero es demasiado largo para ponerlo aquí, el fragmento en el que Eowyn mata al Rey Brujo, y cuando habla con Aragorn antes que éste se vaya a los Senderos de los Muertos. ¡Precioso, precioso! (un fragmento en que las mujeres tienen algo de protagonismo, tenía que ser bueno )

Me despido después de este rollazo insufrible sobre los fragmentos que más me gustan.

¡Tenna rato!